M'enyoro
M’enyoro de l’enyor
recordant el no res,
i la malenconia mullada de la pluja
m’omple com una alenada de plors.
Una tristor tancada com un puny
i al bell mig del meu ventre, soledat.
Com atrapar un somni en un segon?
m’enyoro d’una tendresa que mai no he tastat,
d’uns llavis que mai no he besat
d’una veu que mai no he escoltat.
M’enyoro de passions que he imaginat,
d’un rostre que cada cop més se m’esborra,
d’unes mans que voleiaven lluny
fent sortir música dels dits.
Mare música!
Gran, interminable, inabastable música!
Fins i tot aquells ulls desconeguts
tenien música.
I jo tinc les venes a vessar de llàgrimes
mentre sento tocar un violoncel.
M’enyoro de l’enyor
i llenço l’ànima
traspassada de dol,
amunt, al cel.
Imatge: Ken Tanaka
Udolat a la lluna per la Moonsa a les 5:15 p. m.
6 Comments:
Moonsa es veritat el que dius en el teu poema, jo moltes vegades sento una gran enyorança de coses que no he viscut mai i fins hi tot que mai he pensat...
Es un poema hermoso que despierta en mí sentimientos atávicos muy profundos... Y perdona la nota discordante del comentario en castellano; entiendo perfectamente y hablo el catalán, pero no lo escribo; es una pena.
Una forta abraçada
Hannah
De petita quant no sabien que em pasaba, deien que estaba enyorada...em portaven a tirar pedretes al riu per curar l'enyor...ara anyoro tirar pedretes al riu.
s'enyora, senyora?
tot arribarà, ni que sigui per marxar
Encara que la flama de l'ara i l'aquí no trontolli, i l'ànima s'enlairi ardent cap a mons desconeguts ,mai viscuts amb els peus però sí amb el cor,..malgrat això i molt més...la mullena de l'enyor de vegades és inevitable. Sort que al cap de poc surt el sol...!
Una abraçada.
si l'enyor tingués so n'estic segur que seria com un udol. Em pregunte de egades quan enyore les mateixs coses que tu, em pregunte si enyorar no és si més no una vivença a un altre nivell, em pregunte si allò que crec enyorar perquè no ho he viscut en realitat si ho he viscut, perquè no crec que puguem enyorar allò que no hem sentit. Els sentiments, els desitjos només podem copsar-los si els coneixem. Potser no són el mateixos llavis, ni la mateixa tendresa, ni les mateixes passions, però l'essència primitica d'aquestes coses sempre és igual i per això fantasigem en l'enyorança allò que va ser en altres llavis i en altres passions com si encara estigueren pre vidre. M'ha agradat molt el poema, i com veus m'ha fet pensar: quasi a l'hora de dinar el que enyore ara mateix és un bon café que no puc pendre per prescripció mèdica jejeje i se m'antoixa que mai he pres :)
una abraçada ben forta ...jo també feia temps que no em passava per ca teua i enyorava fer-ho :) besets
Publica un comentari a l'entrada
<< Home