TEMPESTA

Ha esclatat en el centre mateix del meu neguit, quan donava voltes al llit mirant de no trencar les teranyines de son que t'acaronaven. Ha estat com una bogeria pròpia i aliena alhora, com si la capa superficial d'enganxosa mandra blau-grisa sortís volant sota la tamborinada d'aigua impertinent i alliberadora. Un cor de trons estentoris i agosaradament profunds impulsaven la meva ànima i em feien arribar a una mena d'èxtasi sota les llums descarades dels llampecs, que il•luminaven el cel com si una càmera gegantina m'estigués fent fotografies des d'allà dalt, mentre jo amb la meva, petitona i fràgil, intentava copsar-los sense omplir-la de pluja.
Sortia a mirar-me'ls de front i els espetecs elèctrics semblaven esmorteir-se en la llunyania. Entrava a teixir la meva pau mentre els veia marxar i tornaven a llençar les traques més potents, les lluminàries més esplendents, els trons més ressonants.
Jugant així a fet i amagar amb la tempesta, totes dues ens hem revestit d'una dolça calma que ha anat arribant a poc a poc. Les espurnes dels seus ulls han anat allunyant-se sota la matinada humida, els meus ulls s'han anat tancant fins que m'ha confessat en les ales del vent que ja marxava i m'he adormit, en pau.