La lloba i la lluna

05 de juliol 2006

M'enyoro



M’enyoro de l’enyor
recordant el no res,
i la malenconia mullada de la pluja
m’omple com una alenada de plors.
Una tristor tancada com un puny
i al bell mig del meu ventre, soledat.
Com atrapar un somni en un segon?
m’enyoro d’una tendresa que mai no he tastat,
d’uns llavis que mai no he besat
d’una veu que mai no he escoltat.
M’enyoro de passions que he imaginat,
d’un rostre que cada cop més se m’esborra,
d’unes mans que voleiaven lluny
fent sortir música dels dits.
Mare música!
Gran, interminable, inabastable música!
Fins i tot aquells ulls desconeguts
tenien música.
I jo tinc les venes a vessar de llàgrimes
mentre sento tocar un violoncel.
M’enyoro de l’enyor
i llenço l’ànima
traspassada de dol,
amunt, al cel.

Imatge: Ken Tanaka

27 de juny 2006

Focs diferents


Fascinada contemplava les flames, volia atansar-m’hi. M'havia proposat llençar-hi una caixeta de cartró, plena de boletes de paper. Dins de cada boleta havia escrit coses que fan nosa a la meva ànima, de les que simbòlicament em volia desempallegar.
Em fan, feien, faran, una por terrible els petards, i no gosava.
Però el foc em seguia cridant l'atenció amb força.
Tots xerraven al meu voltant, entre espetecs i xiulets de traques, coets, petards i bengales, i quasi bé no els hi parava atenció. Necessitava anar al foc.
Finalment tu m'hi vas acompanyar, no ho sabia que també t'havies proposat fer una cremada simbòlica i em va xocar. I així, agafada del teu braç em vaig aturar davant del foc i vaig contemplar durant uns minuts com una dansarina groga de faldilla taronja feia una àgil pirueta al voltant de la meva caixeta de cartró i l’encenia dibuixant una figura més en la rotllana desigual de flames dansaires, damunt les abundoses brases rogenques que semblaven somriure des de la panxa de les cadires, les portes, les tauletes de nit velles, que cremaven dins el forn del seu gran pit.
D'altres s'unien en grans senyeres esfilagarsades i pujaven rabents cap al cel, enmig de petites fonts d'espurnes grogues.
Una mica més tard vaig descobrir que es tristament absurd perseguir antigues fogueres. Cada nit de Sant Joan te el seu foc, cada etapa de la vida unes ruïnes per a cremar; viure ancorat en les velles fogueres és molt trist. Vaig veure algú que ho feia, i vaig aprendre molt del que crema i el que no crema dins el cor.
Les mànegues es varen posar en marxa per tal de controlar el foc de la plaça, nosaltres havíem d'anar a sopar a un altre lloc, on la dansa d'espurnes i flames no es podria veure. Me'n vaig acomiadar amb un somrís. L'any que ve foguera nova, tot allò que no ens calia conservar ja ho hem apilat per aquesta darrera. Al menys ho hauríem d'haver fet. No serveix més que per fer mal guardar rampoines a l'ànima i per guarir aquests dolors hi ha molts focs diferents.

13 de juny 2006

TEMPESTA


Ha esclatat en el centre mateix del meu neguit, quan donava voltes al llit mirant de no trencar les teranyines de son que t'acaronaven. Ha estat com una bogeria pròpia i aliena alhora, com si la capa superficial d'enganxosa mandra blau-grisa sortís volant sota la tamborinada d'aigua impertinent i alliberadora. Un cor de trons estentoris i agosaradament profunds impulsaven la meva ànima i em feien arribar a una mena d'èxtasi sota les llums descarades dels llampecs, que il•luminaven el cel com si una càmera gegantina m'estigués fent fotografies des d'allà dalt, mentre jo amb la meva, petitona i fràgil, intentava copsar-los sense omplir-la de pluja.
Sortia a mirar-me'ls de front i els espetecs elèctrics semblaven esmorteir-se en la llunyania. Entrava a teixir la meva pau mentre els veia marxar i tornaven a llençar les traques més potents, les lluminàries més esplendents, els trons més ressonants.
Jugant així a fet i amagar amb la tempesta, totes dues ens hem revestit d'una dolça calma que ha anat arribant a poc a poc. Les espurnes dels seus ulls han anat allunyant-se sota la matinada humida, els meus ulls s'han anat tancant fins que m'ha confessat en les ales del vent que ja marxava i m'he adormit, en pau.

08 de juny 2006

Vida


Un estol de plomes grises i blanques s'aixeca entre el metall i l'asfalt. Els bens i els cavalls, amb una conformitat esfereïdora i una placidesa anacrònica, pasturen a la vora de la cinta negra i calenta per on roda la ferralla sorollosa que envolta sers humans atrafegats i espantats.
La vida pica de peus impacient sobre les vies del tren del temps, mentre dels fulls d'un llibre s'escapa un alè de vida aliena que nodreix la meva fera impacient, plena d'ànsia d'assimilar, plena de desig de trobar fora el que no goso cercar a dins, potser.
Sento vidres punxeguts i freds que es claven a les plantes dels meus peus quan camino damunt el seu esclat de plors violent, irat, envaït per la petita ràbia dels seus ditets impotents, de la seva boca que s'alça com una ferida tremolosa que a les palpentes esbossa un àngel de sucre que se li desfà damunt dels ulls.
El seu crit puja pels meus turmells, i com l'heura tendre s'enfila cames amunt, embolicant-me, escalfant-me el ventre amb cada llàgrima que jo no vesso per les seves llàgrimes, en cada dolç batec de compassió que m'acarona les temples, que se m'instal•la al cor com el bressol d'una nina trencada.
Fins que m'adormo sobre els somnis de l'infant que esgotat tanca les parpelles i adormida l'embolcallo amb l'amor llunyà del meu silenci.

Imatge: DHD Multimedia gallery

06 de juny 2006

Vull esdevenir fum


Dono cops a la nit
i els estels temorosos
fugen entre espurnes blanques.
La lluna s’ha amagat darrera un núvol
i els mussols fins i tot s’han espantat.
Hi ha tanta ràbia dins del pit
i el desig que se'm posa dins els punys
tancats que es barallen amb la boira.
Hi ha tanta soledat, tant d’abandonament!
Faig por a la vida, quan em veu tant revoltada.
Els somnis m’han fugit
i ara són llums de neó de colors
enmig la fosca
però ja no són meus.
Faig por cridant, com una esperitada
amb la boca oberta com un pou
nua, i silenciosa, perquè els meus crits
no tenen veu.
Esclatarà l’acer dins les meves venes
s’obrirà el cel per a deixar passar
els parracs negres de la meva por.
Vull esdevenir fum,
fum blanc, i gris,
sortint del bell mig de la terra.
no vull més culpes,
no vull més consciència,
no vull més somnis,
no vull més desig,
només vull esdevenir fum

Imatge: DPChallenge