Vida

Un estol de plomes grises i blanques s'aixeca entre el metall i l'asfalt. Els bens i els cavalls, amb una conformitat esfereïdora i una placidesa anacrònica, pasturen a la vora de la cinta negra i calenta per on roda la ferralla sorollosa que envolta sers humans atrafegats i espantats.
La vida pica de peus impacient sobre les vies del tren del temps, mentre dels fulls d'un llibre s'escapa un alè de vida aliena que nodreix la meva fera impacient, plena d'ànsia d'assimilar, plena de desig de trobar fora el que no goso cercar a dins, potser.
Sento vidres punxeguts i freds que es claven a les plantes dels meus peus quan camino damunt el seu esclat de plors violent, irat, envaït per la petita ràbia dels seus ditets impotents, de la seva boca que s'alça com una ferida tremolosa que a les palpentes esbossa un àngel de sucre que se li desfà damunt dels ulls.
El seu crit puja pels meus turmells, i com l'heura tendre s'enfila cames amunt, embolicant-me, escalfant-me el ventre amb cada llàgrima que jo no vesso per les seves llàgrimes, en cada dolç batec de compassió que m'acarona les temples, que se m'instal•la al cor com el bressol d'una nina trencada.
Fins que m'adormo sobre els somnis de l'infant que esgotat tanca les parpelles i adormida l'embolcallo amb l'amor llunyà del meu silenci.

Imatge: DHD Multimedia gallery